Por Anna Gas Serra*
Crédito de la foto la autora
En perpetu naufragi.
7 poemas de Anna Gas Serra
5 de juliol
si la teva presència
encara no ha arribat
a tenir alguna cosa
d’existència palpable,
d’aquí a vint anys seuràs
sol en una cadira
atrotinada enmig
d’un saló sense res
i cercaràs records
amb els ulls al voltant
i et mancaran records
fins a l’últim racó
de les teves entranyes.
desposseït de tot,
incapaç de trobar
un sol sentit nuat
en la pols envellida
que et recobreix el cor
tan febrilment intacte,
vindràs a demanar-me
que t’escrigui el relat
del que potser llavors
serà la nostra història.
si mai n’hem tingut cap.
29 de juliol II
de les vores del pou ple
en surten parets opaques
que fan creure a una dona
que beu ella sola.
entre paret i paret,
agenollada, només
veu el reflex movedís
del seu rostre en l’aigua.
i beu convençuda que
la seva única xuclada és
la que va buidant el pou.
a la fi quan cau pot veure
amorrades altres dones
abeuradores, tan sols
des de ben al fons.
perquè de totes és ella
l’única que no ha sabut
mantenir-se fora
del pou.
(de Crossa d’aigua)
Des d’un marsupi
Només hi ha lloc per a un
en la cavitat impecable del primer
claustre de carn. Així, beneïts
per l’única enclosa sincera,
cerquem en perpetu naufragi
les quatre parets originàries on
el focus d’amor era un, per a un,
encegats per l’arrel d’una existència
que es revela enllà de les columnes
i els arcs i els patis simètrics.
Però venereu el vessament serial
de múltiples formes deformes
que es fonen en la recompensa
il·lusòria d’un immens assortit
de boques i mans diverses:
la primera regla que s’aprèn
és la torsió del frec uterí.
La perfídia de l’home que estima
no té fre ni límit que l’assetgi.
(de Poesia Bloom)
54
un clau en treu un altre fins que
es rovella i t’oxida
la carn. he temptat
la fermesa d’una pell
glaçada amb el recer que cercava
d’ardor aquesta mà.
obligada a estimar en un sorramoll,
les brunes llàgrimes
del desfici corrompen la sang
d’una galta innocent
en veure desfer-se,
del llaç inoportú dels dits,
traïdora, la mà de gel que no
et sosté mai dreta.
s’esmuny enllà,
i ara és la meva que
vítrica es desmembra.
2
el desig cega
la catàstrofe rere el gest
i les paraules fan la resta.
t’ensenyaré cadascuna de
les runes que sedimento
sota els plecs i admiraràs
el meu jardí astènic.
allà on jo volia un panteó
vaig construir un panòptic
amb ell al centre, amo
de la traïdora llum
que sotmet al seu
ull de jutge intransigent
cada pas que desfaig.
58
sospesa la balança
amb el refús al plat dret
i l’afirmació a l’esquerre.
a la dreta, cent quilos
de palla o quinze de plom
vencen les quatre pedres
diminutes de l’esquerra.
frega’t la vista amb peròxid
d’hidrogen i torna a mirar:
a l’esquerra, tres robins
i un safir diamantí vencen
la basta matèria inflamable
de la dreta anèmica.
l’error es troba a fer pesar
més la balança polsosa
que la bellesa infiltrada
pel cristal·lí que liba.
(de Llengua d’àntrax)
És aquest sòl esquerdat per conrear.
És el camí que travessa un desert
americà que no s’acaba. És l’aridesa
reversible pel miracle de la pluja. És
veure-hi clar fins l’horitzó, la retirada.
No és aquest compte, la vida adulta?
Allargassar la inèrcia i congelar la
tremolor de contenir-se a la vora del
barranc enlloc del salt. És aquest verd
replet d’espines. És la cautela de no
deixar l’ampolla buida. És veure-hi
clar fins l’horitzó, la por que bruta
m’emmorralla.
Planes verges per recórrer: però
aquell etern a frec dels ulls. Tones de
fam per exhaurir: però aquell amor
arran del llit i la finestra.
Que lenta l’escombra del temps quan
prova d’endur-se la pintura ancestral
del nostre rastre. Que inútil la runa
del rastre.
(Inédito)
*(Barcelona-España, 1996). Escritora catalana. Graduada en Estudios literarios por la Universidad de Barcelona (España); en la actualidad, estudia Psicología en la misma universidad. Obtuvo el Premi Joan Duch de poesia per a joves escriptors, el Premi de poesia Josep Maria Llompart de Cavall Verd (2020) y el Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions (2020). Está incluida en diversas antologías y ha sido traducida al inglés, castellano, italiano y gallego. Ha publicado en poesía Crossa d’aigua (2017) y Llengua d’àntrax (2019); y en narrativa El pèndol (2021).